dimarts, 22 de novembre del 2016

8 de novembre de 2016: Joan Salvat-Papasseit independentista

Escolta el programa!

Bon vespre, sóc l’Agnès Toda i t’acompanyaré una estoneta, mitja horeta, per apropar-te a la nostra, a la teva, literatura, la literatura catalana; cada dimarts a les 9 del vespre. Avui, per parlar-te de Joan Salvat-Papasseit, per conèixer-lo més a fons i, si convé, adonar-nos que hi hem de tornar, que l’hem de rellegir i reconèixer. Ens acompanyarà Jordi Bilbeny.



Coneixem Joan Salvat-Papasseit per ser un avantguardista i per haver començat des de zero un camí literari que es va estroncar amb la seva malaltia, la malaltia que se’ns el va endur, però que no el va fer desaparèixer de les pàgines de la nostra literatura. Malgrat tot, el coneixem prou?
En parlem, ara, amb Jordi Bilbeny que va escriure el 1991: L’independentisme de Salvat-Papasseit.
 


Resultat d'imatges de jordi bilbeny


Després de parlar-ne, però, va bé copsar directament aquesta fal·lera independentista de l’escriptor. Ens acompanyeu en les lectures d’alguns dels seus poemes?

 Cançó futura

Guerra la guerra, fem-nos soldats:
serà la terra pels catalans.

Gent de Castella, deixeu-nos pas!
Feu-vos enrera la host vilana.

La mar és nostra! La branca ufana
quan l’estol passa.


La malvestat
s’és feta eixorca si som triomfants:
serà la terra pels catalans.

Duem estrella i penó barrat,
guerra la guerra!

L’ardit es bat
per una engruna dolça de pau:
si perd l’engruna vol llibertat.

Serà la terra pels catalans.

Gent castellana, l’allau no us val!

Poema escrit el desembre de 1921
amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda



Divisa

L’estel d’un esguard
i el d’una senyera.

La guerra i l’amar
la sal de la terra.

Al llavi una flor
i l’espasa ferma.

Poema inclòs dins La Gesta dels Estels



Ampla és Castella 

Ampla és Castella, i com un palmell
té la durícia d’aixecar l’espasa.
El braç és las i no el mena cervell;
la gola és seca i la set no li passa.

Terra dels Terços petjadors de lleis
que imposaven amb sang llur llei estranya
ampla és Castella, sepulcre de reis,
malavirança a la Marca d’Espanya.

Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
del mal que ha fet amb la seva tonada;
sorolls de focs i esperons, i l’escreix
amb que els cavalls soterraven l’estada.

Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
té la sordesa de massa escoltar-se.
La veu dels íbers és ronca d’ofec
i ella no els sent: només vol rebolcar-se.




Canto la lluita
Cavaller d'un corser qual crinera és de flames,
só jo l'incendiari de mots d'adolescent.
Blasmo els déus a ple vol: l'arraulit bestiari tem el fuet del meu cant!,
I he maridat la lluna...
però no dormo amb Ella si el filisteu governa els meus domenys. 








Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada