Escolta el programa!
Tornem-hi! Avui volem retre el nostre particular homenatge a Montserrat Roig ja que el dia 10 va fer 25 anys que ens va deixar. Per fer-ho ens acompanyarem de dues persones que en saben molt, Montserrat Palau, per una banda, que el 1998 va publicar l’article "Maria Aurèlia Capmany i Montserrat Roig, dues barcelonines d'ànima" i que n'ha seguit les petjades, sobretot, des del feminisme i Aina Torres, que acaba de publicar Montserrat Roig. La memòria viva, per l’altra. Ens hi acompanyes?
En primer lloc una breu
pinzellada sobre la figura de la protagonista. Va néixer a l’Eixample de
Barcelona el 13 de juny de 1946. Va ser molt polifacètica i va conrear
diferents gèneres: narrativa, biografia, teatre, assaig... Va conèixer una
altra dona compromesa, Maria Aurèlia Capmany, a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià
Gual i hi mantindrà una estreta amistat. Es va llicenciar en Filosofia i
Lletres a la Universitat de Barcelona. I aviat va començar a veure reconeguda
la seva tasca amb diferents premis. Ens va deixar el 10 de novembre de 1991 a
causa d’un càncer de mama.
Per acabar
de completar aquesta visió de Montserrat Roig, la lectura d’alguns fragments de
la seva obra:
El cant de la
joventut
No premia les parpelles, només deixava que descansessin. Ho feia cada matí,
abans que no entrés la infermera. Li agradava tenir els ulls aclucats, com si
hi hagués un mocador transparent, color rosa clar. Un mocador de seda. Després,
aniria obrint les parpelles i veuria que tot seguia al seu lloc. Els obria
perquè volia, com podia moure les mans i decantar una mica el cap. Mirà cap
amunt: per la finestra entrava la llum lletosa de la primera hora del dia,
encara somnolent. Veié les parets blanques, deslluïdes i, al mig de
l’habitació, el paravent. Sí, tot seguia al seu lloc. Els objectes es
desvetllaven amb ella. Hi tornaven a ser, després de la nit, tan curta. Als
hospitals, les nits són molt curtes.
Va escoltar la respiració feixuga, sorda, de la senyora que hi havia
darrera del paravent. Era una respiració ronca, com si tingués una màquina
damunt el pit. La ranera de la mort. Des que l’havien traslladada a aquesta
habitació, la senyora de darrera el paravent seria la quarta que es moriria.
Les inspiracions eren cada vegada més distanciades, més sordes, fins que
arribaria la matinada i ja no sentiria res. Totes morien a la matinada. Com la
nit. El doctor de la sala gran li havia dit una vegada que el fenomen es devia
al cortisol, l’hormona de la creixença. Per això li agradava de sentir-se les
parpelles damunt els ulls, obrir-los a poc a poc, comprovar que tot seguia al
seu lloc. Ella no els deia res, a les senyores que posaven darrera el paravent.
Tampoc no l’haurien sentida. Els cossos no tenen res a dir-se, encara que
procurava de respirar amb un altre compàs. Per cada inspiració de l’altra, ella
en feia dues. Deixava que els pulmons s’omplissin d’oxigen, com si aquest
baixés fins a l’estómac, i després el deixava anar pels narius, amb suavitat,
amb ritme. No, no la unia res amb el cos que hi havia darrera el paravent.
Eren, només, dos cossos contemporanis. Els cossos de dues velles instal·lades a
l’habitació del pis de dalt, traslladades des de la sala gran per morir-hi. Les
unes morien de pressa, les altres tardaven una mica més.
Digues que
m’estimes encara que sigui mentida
El llimoner hi era i prou. Com tantes coses que veiem, davant de les quals
passem de llarg sense adonar-nos que les retenim, sense pensar que les estem
retenint per utilitzar-les després. El llimoner no va ser així. L’altre, el
literari, havia esdevingut un símbol. Jo vivia tancada, com he dit, en un pati
voltat de cases altes, enclaustrada sota una volta de cel blau o ennuvolat,
sempre el mateix retall de cel, inamovible. Allò que desvetllava la meva
imaginació era el carrer, perquè m’estava prohibit. Allí els nens eren lliures,
vivien entre els gossos i els arbres, amb els genolls plens de crostes, jugaven
a aventis, s’estossinaven i malparlaven. Quan vaig començar a anar
sola per Barcelona, el meu carrer va deixar de ser misteriós. Aleshores el
misteri era dins la ciutat, amb la seva grandesa, amb els seus barris on, qui
sap, hi havia gent que vivia com li donava la gana. Les paraules dels adults em
servien per a imaginar la prohibició. Alguna cosa de semblant passa amb l’amor
i en l’amor hi ha molta literatura.
I m’havien prohibit jugar al carrer perquè això era cosa de nens ordinaris
i maleducats. L’Eixample, als anys de la postguerra, era un barri de senyors
que maldaven per mantenir-se incommovibles davant el canvi de les coses i el
temps. Els fills dels senyors de l’Eixample havien fugit cap la part alta de
Barcelona, on hi havia dues cambres de bany, escala de servei, i algunes
habitacions duien nom anglès: hall, office, living. A l’Eixample,
s’hi van quedar els professionals, els qui no saberen surar després de la
guerra, alguns rendistes i les vídues dels antics fabricants del tèxtil. Moltes
d’aquestes senyores van haver de sobreviure —i encara ho fan— amb vitalicis més
aviat rònecs, les butxaques escurades però el senyoriu fins al canyet. Era un
barri ple de senyores Miralpeix, un dels personatges que més estimo, i que no
hi ha manera que se’m mori. Potser perquè el senyoriu, encara que vagi canviant
de llenguatge i de formes, és etern.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada