dimarts, 22 de novembre del 2016

8 de novembre de 2016: Joan Salvat-Papasseit independentista

Escolta el programa!

Bon vespre, sóc l’Agnès Toda i t’acompanyaré una estoneta, mitja horeta, per apropar-te a la nostra, a la teva, literatura, la literatura catalana; cada dimarts a les 9 del vespre. Avui, per parlar-te de Joan Salvat-Papasseit, per conèixer-lo més a fons i, si convé, adonar-nos que hi hem de tornar, que l’hem de rellegir i reconèixer. Ens acompanyarà Jordi Bilbeny.



Coneixem Joan Salvat-Papasseit per ser un avantguardista i per haver començat des de zero un camí literari que es va estroncar amb la seva malaltia, la malaltia que se’ns el va endur, però que no el va fer desaparèixer de les pàgines de la nostra literatura. Malgrat tot, el coneixem prou?
En parlem, ara, amb Jordi Bilbeny que va escriure el 1991: L’independentisme de Salvat-Papasseit.
 


Resultat d'imatges de jordi bilbeny


Després de parlar-ne, però, va bé copsar directament aquesta fal·lera independentista de l’escriptor. Ens acompanyeu en les lectures d’alguns dels seus poemes?

 Cançó futura

Guerra la guerra, fem-nos soldats:
serà la terra pels catalans.

Gent de Castella, deixeu-nos pas!
Feu-vos enrera la host vilana.

La mar és nostra! La branca ufana
quan l’estol passa.


La malvestat
s’és feta eixorca si som triomfants:
serà la terra pels catalans.

Duem estrella i penó barrat,
guerra la guerra!

L’ardit es bat
per una engruna dolça de pau:
si perd l’engruna vol llibertat.

Serà la terra pels catalans.

Gent castellana, l’allau no us val!

Poema escrit el desembre de 1921
amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda



Divisa

L’estel d’un esguard
i el d’una senyera.

La guerra i l’amar
la sal de la terra.

Al llavi una flor
i l’espasa ferma.

Poema inclòs dins La Gesta dels Estels



Ampla és Castella 

Ampla és Castella, i com un palmell
té la durícia d’aixecar l’espasa.
El braç és las i no el mena cervell;
la gola és seca i la set no li passa.

Terra dels Terços petjadors de lleis
que imposaven amb sang llur llei estranya
ampla és Castella, sepulcre de reis,
malavirança a la Marca d’Espanya.

Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
del mal que ha fet amb la seva tonada;
sorolls de focs i esperons, i l’escreix
amb que els cavalls soterraven l’estada.

Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
té la sordesa de massa escoltar-se.
La veu dels íbers és ronca d’ofec
i ella no els sent: només vol rebolcar-se.




Canto la lluita
Cavaller d'un corser qual crinera és de flames,
só jo l'incendiari de mots d'adolescent.
Blasmo els déus a ple vol: l'arraulit bestiari tem el fuet del meu cant!,
I he maridat la lluna...
però no dormo amb Ella si el filisteu governa els meus domenys. 








dissabte, 5 de novembre del 2016

25 d'octubre de 2016: I més Pedrolo, encara


Escolta el programa!

Bon vespre, sóc l’Agnès Toda i a partir d’ara t’acompanyaré en aquest espai per parlar-te de literatura catalana; bé, de literatura catalana o no, perquè quan cregui que hi ha algun altre tema de cultura catalana interessant, potser també l’incloc. Després d’una petita parada tècnica, el programa torna; avui per continuar amb el tema de l’últim programa: Manuel de Pedrolo, perquè com ja us vam dir, tenim molt de Pedrolo per recuperar i conèixer, perquè més enllà del Mecanoscrit del segon origen, hi ha molt molt més Pedrolo. I no ho faré sola, m’acompanyarà, per parlar-ne: Jordi Coca. T’agrada la proposta? Després encara tindrem una recomanació literària, des de les Illes, a càrrec d'Esperança Mateu. No t'ho perdis.




20 de setembre de 2016: Pedrolo



Escolta el programa!

Bon vespre, som l’Albert Ventura i l’Agnès Toda i avui us parlarem de Pedrolo per recuperar-lo i conèixer-lo una mica millor, perquè més enllà del Mecanoscrit del segon origen, hi ha molt més Pedrolo. Us agrada la proposta? Vinga, que conèixer les nostres lletres és conèixer-nos a nosaltres una mica més!
I no ho farem sols, ens acompanyarà, per parlar-ne: Xavier Ferré i Trill.


13 de setembre de 2016: l'Ovidi

Escolta el programa!

Bona nit! Comencem el Va com va. Va de llibres! Un espai conduït per Albert Ventura i Agnès Toda per parlar de literatura catalana, sobretot, però no només d’això; farem el que voldrem i hi parlarem, també, d’altres aspectes de la cultura catalana o d’alguna de més enllà quan ens vingui de gust, perquè, és clar: “Va com va, va com volem”; doncs, això, farem el que voldrem i també el que voldreu vosaltres, perquè estem oberts a propostes i a intervencions. Si voleu podeu recomanar-nos llibres o actes, o dir-nos el que us vingui de gust. Podeu fer-ho a través de: vacomvavadellibres@gmail.com. I també ens podeu seguir a través del Facebook i a través del nostre blog: vacomvavadellibres.blogspot.com. Aquest programa pretenem que sigui el vostre programa, sigueu més o menys lletraferits.
El programa s’emetrà els dimarts a les 9 del vespre i us acompanyarem durant mitja horeta. Si no, podeu escoltar-nos en aquest horari, recordeu que sempre podeu recórrer al podcast.
Cada dia tractarem un tema diferent amb gent que tingui alguna cosa a dir en aquest àmbit. I avui, és clar, per començar el programa, parlarem sobre l’Ovidi, a qui en devem el títol. I l’agafem d’ell perquè ens agrada la seva irreverència i la seva manca de diplomàcia, i perquè volem dir les coses pel seu nom i fer-ho en clau de Països Catalans. I per recordar-ne l’esperit avui entrevistarem Núria Cadenes i Jordi Tormo, que ens l’han volgut tornar a la memòria amb L’Ovidi, en el primer cas, i Ovidi Montllor. Un obrer de la paraula, en el segon; i amb Cesk Freixas, que n’ha versionat temes. Després encara parlarem amb la Marta Serra que, des de la Catalunya Nord, ens farà algunes propostes de lectura.





Doncs, parlem de l’Ovidi aquell cantant que no va saber callar mai, ni fins quan la malaltia ja li minvava les forces i la veu, i que sempre ho va fer amb paraules clares i contundents, també quan molts ja no ho feien perquè amb la suposada democràcia alguns van deixar enrere les lluites antigues que encara calia afrontar perquè només estàvem vivim un procés cap a la democràcia maquillat; per això, al final, encara deia:
...saben que, almenys jo, moriré matant, professionalment parlant. A mi no em conformarà que em deixin en un racó. No em conformaré amb el raconet.

Malgrat ser un cantant que ja no podia cantar va continuar sent fidels als seus ideals d’esquerres com es pot veure en les seves diverses cançons i és especialment significatiu el que en va dir Toti Soler:

Estimat Ovidi,
En resposta a la cançó que em vas dedicar: «Què et sembla, Toti?», t’he de dir que la situació no ha canviat gaire; en tot cas ha empitjorat. L’eco no torna, o torna molt poquet, i tal com tu deies: «Sense ell se’ns va morint el fet de viure: a mi la veu, i a tu els dits de la música.»
Quina raó tenies, Ovidi. També deies: «Poca ventura, amic en l’aventura de ser-ne conseqüents i esperar l’eco.»
Quan no hi ha eco un comença a dubtar de si valia la pena de lluitar tant, perquè un es troba sol com un mussol i va veient com els nivells de qualitat van baixant cada cop més.
Però no et preocupis, Ovidi, no canviaré el meu tarannà i seguiré treballant i lluitant per les coses que considero importants: la pau, l’amor, la justícia, la llibertat i les coses que, tu i jo i molts més, estimàvem i estimem.
Per acabar et diré que et trobo per tots els racons de casa; llistes de cançons, fotos, escrits, cartes, i sobretot la meva memòria, vint-i-sis anys de recitals, viatges, assajos, vacances, i que sempre et sentiré molt a prop, com un germà gran i savi.
El teu home de sucre i sal.

O el que en va dir Vicent Andrés Estellés:

Els feies nosa
Els feies nosa, Ovidi. Les medalles
que et van penjar en preveure el darrer dia
no eren per tu.
Era a la malaltia
a qui agraïen aquells ninots de falles
els seus serveis.
La porca malaltia
que els feia netament la feina bruta.
I com somreien per dins, els fills de...
I quins somriures podrits d’hipocresia.
No ho van entendre pas; la teva riba
serà el demà. Les albes que vas veure
no les veuran ells mai.
I el nostre deure
és escampar la teva cendra viva.