dimarts, 22 de novembre del 2016

22 de novembre de 2016: la cançó basca i catalana, la lluita a través de la cançó

Escolta el programa!


Ja som aquí una altra vegada, avui per parlar de música, que és una altra manera de parlar de llengua. En parlarem amb Carla González i parlarem de la nostra música, i dels lligams establerts amb la música basca. La Nova Cançó arriba al País Basc i comença, així, un vincle que s’allarga en el temps. En vols saber més? Doncs, no te’n vagis!!

Resultat d'imatges de carla gonzalez collantes


Després de parlar-ne amb la Carla, continuo jo parlant-me amb vosaltres, fins que s’escoli el temps, perquè, és clar, com hem pogut copsar aquest tema donaria per molt. Mikel Laboa en néixer la Nova Cançó a Catalunya estava treballant a Barcelona i pensa que aquesta idea és molt bona i se l’ha d’endur al seu país. D’aquesta manera comença un vincle que ja no s’acabarà. D’aquell moment, en ple franquisme, trobem alguns diàlegs que val tenir en compte.
-Raimon canta: País Basc – A un amic d’Euskadi
-Guillermina Motta canta: A un amic del País Basc
-Lluís Llach canta: Campanades a morts, per recordar els fets del 3 de març de 1976 a Gasteiz.

Al seu torn:
-Mikel Laboa canta Salvador Espriu
-Xabier Lete canta: Cançó a Catalunya
Com que la majoria de les cançons ja són prou conegudes, us llegeixo només la de Guillermina Motta i Xabier Lete.

A un amic del País Basc (Guillermina Motta)
Saps? M'agrada el teu país,
els prats tan verds,
d'un verd que mai no és igual


i l'herba humida
i el mar que lluita sempre
i la grisor del cel.

Saps? La teva gent m'agrada,
la mirada noble
i el parlar tan dur i tan dolç
i l'esperança encara viva
després de tanta lluita,
després de tant dolor.

Saps? Tu m'agrades,
el teu aire inquiet,
i el teu cor que se't fon a les mans
i aquest voler estar sempre
en tot, com els grans homes
o els infants.

Saps? El teu país
s'assembla al meu país.
Saps? La teva gent
és com la meva gent.
Saps? M'agrades
perquè ets com ets...

Saps? El teu país
s'assembla al meu país.
Saps? La teva gent
és com la meva gent.
Saps? M'agrades
perquè ets com ets...


Cançó a Catalunya (1978) (Xabier Lete)

Terra jove de vells germans,
reconeguda en lluita,
que voldríem trobar-la gran,
ja que petits som.
De tu ens arriba el dia,
el sol càlid acaronador
que sorgeix de la mar llunyana.

Tu ets la nostra altra pàtria,
l’estimada propera casa,
ets el nostre llindar en la frontera de la saviesa;
ets l’espai on buscaria ser-hi acollit
si algun dia hagués de marxar del meu país.

Oh Catalunya!

Des d’aquesta mar fosca i tenebrosa
em tens atent a la teva gran llum,
amb els ulls oberts i el cor dispost.
Els anys i els segles,
en tu, són duració;
Acompanya’ns aviat a la nova llibertat anhelada.
No ets llodriguera d’avars,
sinó terra d’esforçats treballadors,
ets el germà sensat d’aquesta petita Euskadi.
La teva presència protectora
allunya la meva por a la mort,
perquè la teva fusta
és de les que mai es desfan en cendra.

Oh Catalunya!


15 de novembre de 2016: Montserrat Roig, esperit de lluita


Escolta el programa!


Tornem-hi! Avui volem retre el nostre particular homenatge a Montserrat Roig ja que el dia 10 va fer 25 anys que ens va deixar. Per fer-ho ens acompanyarem de dues persones que en saben molt, Montserrat Palau, per una banda, que el 1998 va publicar l’article "Maria Aurèlia Capmany i Montserrat Roig, dues barcelonines d'ànima" i que n'ha seguit les petjades, sobretot, des del feminisme i Aina Torres, que acaba de publicar Montserrat Roig. La memòria viva, per l’altra. Ens hi acompanyes?
Resultat d'imatges de montserrat palau 


Resultat d'imatges de aina torres




En primer lloc una breu pinzellada sobre la figura de la protagonista. Va néixer a l’Eixample de Barcelona el 13 de juny de 1946. Va ser molt polifacètica i va conrear diferents gèneres: narrativa, biografia, teatre, assaig... Va conèixer una altra dona compromesa, Maria Aurèlia Capmany, a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual i hi mantindrà una estreta amistat. Es va llicenciar en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. I aviat va començar a veure reconeguda la seva tasca amb diferents premis. Ens va deixar el 10 de novembre de 1991 a causa d’un càncer de mama. 


Per acabar de completar aquesta visió de Montserrat Roig, la lectura d’alguns fragments de la seva obra:

El cant de la joventut
No premia les parpelles, només deixava que descansessin. Ho feia cada matí, abans que no entrés la infermera. Li agradava tenir els ulls aclucats, com si hi hagués un mocador transparent, color rosa clar. Un mocador de seda. Després, aniria obrint les parpelles i veuria que tot seguia al seu lloc. Els obria perquè volia, com podia moure les mans i decantar una mica el cap. Mirà cap amunt: per la finestra entrava la llum lletosa de la primera hora del dia, encara somnolent. Veié les parets blanques, deslluïdes i, al mig de l’habitació, el paravent. Sí, tot seguia al seu lloc. Els objectes es desvetllaven amb ella. Hi tornaven a ser, després de la nit, tan curta. Als hospitals, les nits són molt curtes.
Va escoltar la respiració feixuga, sorda, de la senyora que hi havia darrera del paravent. Era una respiració ronca, com si tingués una màquina damunt el pit. La ranera de la mort. Des que l’havien traslladada a aquesta habitació, la senyora de darrera el paravent seria la quarta que es moriria. Les inspiracions eren cada vegada més distanciades, més sordes, fins que arribaria la matinada i ja no sentiria res. Totes morien a la matinada. Com la nit. El doctor de la sala gran li havia dit una vegada que el fenomen es devia al cortisol, l’hormona de la creixença. Per això li agradava de sentir-se les parpelles damunt els ulls, obrir-los a poc a poc, comprovar que tot seguia al seu lloc. Ella no els deia res, a les senyores que posaven darrera el paravent. Tampoc no l’haurien sentida. Els cossos no tenen res a dir-se, encara que procurava de respirar amb un altre compàs. Per cada inspiració de l’altra, ella en feia dues. Deixava que els pulmons s’omplissin d’oxigen, com si aquest baixés fins a l’estómac, i després el deixava anar pels narius, amb suavitat, amb ritme. No, no la unia res amb el cos que hi havia darrera el paravent. Eren, només, dos cossos contemporanis. Els cossos de dues velles instal·lades a l’habitació del pis de dalt, traslladades des de la sala gran per morir-hi. Les unes morien de pressa, les altres tardaven una mica més.


Digues que m’estimes encara que sigui mentida

El llimoner hi era i prou. Com tantes coses que veiem, davant de les quals passem de llarg sense adonar-nos que les retenim, sense pensar que les estem retenint per utilitzar-les després. El llimoner no va ser així. L’altre, el literari, havia esdevingut un símbol. Jo vivia tancada, com he dit, en un pati voltat de cases altes, enclaustrada sota una volta de cel blau o ennuvolat, sempre el mateix retall de cel, inamovible. Allò que desvetllava la meva imaginació era el carrer, perquè m’estava prohibit. Allí els nens eren lliures, vivien entre els gossos i els arbres, amb els genolls plens de crostes, jugaven a aventis, s’estossinaven i malparlaven. Quan vaig començar a anar sola per Barcelona, el meu carrer va deixar de ser misteriós. Aleshores el misteri era dins la ciutat, amb la seva grandesa, amb els seus barris on, qui sap, hi havia gent que vivia com li donava la gana. Les paraules dels adults em servien per a imaginar la prohibició. Alguna cosa de semblant passa amb l’amor i en l’amor hi ha molta literatura.
I m’havien prohibit jugar al carrer perquè això era cosa de nens ordinaris i maleducats. L’Eixample, als anys de la postguerra, era un barri de senyors que maldaven per mantenir-se incommovibles davant el canvi de les coses i el temps. Els fills dels senyors de l’Eixample havien fugit cap la part alta de Barcelona, on hi havia dues cambres de bany, escala de servei, i algunes habitacions duien nom anglès: hall, office, living. A l’Eixample, s’hi van quedar els professionals, els qui no saberen surar després de la guerra, alguns rendistes i les vídues dels antics fabricants del tèxtil. Moltes d’aquestes senyores van haver de sobreviure —i encara ho fan— amb vitalicis més aviat rònecs, les butxaques escurades però el senyoriu fins al canyet. Era un barri ple de senyores Miralpeix, un dels personatges que més estimo, i que no hi ha manera que se’m mori. Potser perquè el senyoriu, encara que vagi canviant de llenguatge i de formes, és etern.